L’entorn físic

Vilanova del Camí forma part de la comarca d’interior de l’Anoia, i es situa en la part més baixa de la conca d’erosió del riu Anoia, la conca d’Òdena. Ocupa una superfície de 10,54 km2, i llinda amb els municipis d’Igualada i Òdena pel nord, la Pobla de Claramunt per l’est, Carme pel sud, i Santa Margarida de Montbui per l’oest. Les parts central i nord del terme són planes, aptes per l’agricultura, entre els 300 i els 400 m d’altitud sobre el nivell del mar. La franja sud presenta un relleu més agreste, format per les serralades de Collbàs i de Can Bernades, el Coll de la Llentia, la Costa dels Ratons i la Serra d’Aguilera, amb una cota màxima de 533,13 m (Puig de Can Titó). La vegetació més destacable de les zones planes són els camps de cultiu de cereals i la vegetació típica de ribera, bastant degradada, als marges del riu Anoia. A les zones forestals, la presència predominant del pi blanc es deu a l’interès històric de la indústria adobera per explotar la llenya i l’escorça d’aquesta espècie. També hi ha presència d’alzinar i de brolles tipícament mediterranis, reducte testimonial del bosc original.

Vilanova del Camí es troba situada sobre una litografia dominada per margues blaves, gresos i evaporites, materials molt poc permeables que no permeten que l’aigua s’infiltri cap al subsòl. Això fa que Vilanova no compti amb aqüífers rellevants. El curs fluvial més important en ús i cabal que travessa el terme municipal de Vilanova del Camí és el riu Anoia. A més, existeixen un seguit de rieres i torrents que transporten quantitats menors d’aigua, i que en la majoria de casos són fortament estacionals, amb cabals molt variables depenents de la pluviometria de la regió.

L’entorn sòcioeconòmic

Vilanova del Camí és el segon municipi en importància de la Conca d’Òdena, d’origen marcadament industrial amb algunes grans empreses, i actualment subjecte a un important procés de terciarització.

Durant el segle XX i degut al procés d’industrialització de la Conca d’Òdena, el municipi de Vilanova del Camí es converteix en centre d’acolliment de la immigració industrial (un 38,9% de la població és nascut fora de Catalunya). En aquest temps, Vilanova experimenta un important creixement de la població, arribant a la seva estabilització en la dècada dels anys 80 i 90, amb una taxa anual mitjana de creixement de l’1,2% anual. Aquesta moderació en el creixement de la població i l’estabilitat econòmica dels darrers anys han permès reduir els diferencials en indicadors socials amb la resta de la comarca i amb el conjunt de Catalunya, tot i que encara es manté per sota de la mitjana catalana.

L’estabilitat també ha permès una millora en la integració i cohesió social. L’estructura de població és relativament jove, hi ha hagut una reducció progressiva de l’atur i absència de situacions marginals potencialment desestabilitzado-res. Tanmateix, persisteix un elevat atur industrial de baixa qualificació i poca integració femenina a l’economia, factors que demanen un esforç en formació i reciclatge professional.

L’estructura industrial de Vilanova és força rica en diversitat, tot i que la major part del valor afegit industrial es concentra en pocs sectors i empreses, principalment tèxtil i confecció.

Així, la reindustrialització ha de venir per l’atracció de noves indústries relacionades amb els sectors predominants al municipi. La terciarització també ha d’estar relacionada amb serveis a la indústria. La disponibilitat de sòl industrial proper a Igualada, la diversitat sectorial i l’existència de grans empreses facilita el sorgiment d’activitats complementàries en forma de petites empreses o serveis especialitzats. En canvi, la manca de qualificació dels treballadors industrials i el reduït nombre de professionals fan necessari un esforç en formació i reciclatge d’aturats.

tornar a l'Agenda 21